1/31/2016

Els fils de l'aranya, de Margarida Artitzeta

Després de L'amant xinès, publicat a l'editorial Llibres del delicte, (podeu llegir la ressenya que en vaig fer aquí), torna la inspectora Mina Fuster amb un nou cas en què la corrupció política, el blanqueig de capitals, falsificació de documents, estafa a companyies d'assegurances, tràfic d'armes i un grapat de morts, són els ingredients d'una fórmula que a l'escriptora Margarida Aritzeta, li torna a funcionar prou bé. 




El llibre ens parla des d'una veu camaleònica, que quan és a prop dels personatges es camufla entre les diferents diccions, fins i tot salant els articles, passant d'un argot amb una agilitat frenètica (així com un pim, pam i au!) a un vocabulari més poètic i harmoniós capaç d'apaivagar el ritme i descriure'ns, per exemple, el barri on viu més d'una aranya:


"La ciutat per on camina en Robert queda protegida dels neguits de les barriades pobres, del traüt del polígon químic, de l'activitat portuària, dels fums de la refineria que s'escampen terra endins. És com una petxina nacrada que des del temps del íbers s'estén per tota la falda d'un turonet, quieta i bella, abocada al mar. I també, des de l'antigor, amaga avarament les seves ferides obertes. El dolor, la misèria, la gent que no té on dar-les i roda pel carrer o malviu en carrerons on a penes entra el sol, són les noses invisibles que nafren la carn d'una ciutat perquè a la llarga, sublimades per la mà d'algun artista dotat, en neixin perles."

I ho fa d'una manera portentosa; quan m'he adonat ja havia aconseguit que m'endinsés del tot en el personatge. D'un "feia el que li passava pels daixonses" (sense cursiva), pot passar a un estil que em recorda el de la Rodoreda, quan parla aquella mare tan insuportable que té la Mina Fuster. Si no, veieu: 

"La mare de Mina somriu, melosa, com si atengués visites".

Els recursos per poder canviar tant de registre sense que es vegi afectat el text, com el desordre o els monòlegs intercalats en la veu narrativa, són una delícia.

La novel·la inscriu molt bé els constrastos d'una societat que per una banda té el cos dels Mossos d'Esquadra duent a terme un desnonament (el robatori més immoral que s'hagi legalitzat mai) i per una altra uns ciutadans que amb el sou no arriben prou a final de mes i que escolten música popera que els encanta (a mi em molestava fins i tot veure escrits els noms d'aquells cantants, sort de l'aparició d'una Janis i d'algun altre més), mentre són capaços de veure un telenotícies que parla de les morts de Sicília i Lampedusa i menjar un saltat de verdures i calamarsets. Com bé diu l'autora, "el món estava girat de l'inrevés.

La vida interior de Mina es presenta més difusa, en comparació de la rellevància que va tenir al primer lliurament de la nissaga, però es veu enfortida pels personatges que, de nou, s'hi incorporen, fent referències intertextuals. En seran les literàries que enriquiran l'obra: n'hi ha d'explícites com Shakespeare, Kafka, Lewis Carroll, Joe Nesbø o Patricia Highsmith, però també n'he trobat d'implícites als noms de segons quins personatges. 





Però, el que més valoro és tot el capgirament d'aquesta trama, com l'autora el va entreteixint i després deslligant, com les bones novel·les policíaques. Els cadàvers de les víctimes resten xuclats per l'aranya, que els deixa abandonats al llarg de l'entramat i segur que, des de la distància,  ja està pensant on tornar a teixir una altra teranyina de les grosses. I nosaltres esperant un nou cas de la inspectora.

Si L'amant xinès era per acompanyar-lo amb un bon trepat, Els fils de l'aranya és per degustar-lo amb un garnatxa ben dolç, per contrarestar la realitat desarrapada de la societat i d'un poder que, si li convé, "ja es cuida de fer canviar les lleis o fer-ne de noves" i maquillar els delictes de legalitat.


 

1/29/2016

Un cop de mà!

L'apunt de sintaxi


Riure / Riure'sSortir / Sortir-se'n / Sortir-se


Riure admet l'ús pronominal (riure's) quan significa "burlarse d'algú o d'alguna cosa", i no l'admet quan es refereix a la manifestació física "amb què hom sol expressar una alegria viva o sobtada o com a resposta a les pessigolles".

-Li agrada riure's de la gent, però no de si mateix.

-Els humans són els únics animals que es riuen.

-Els humans són els únics animals que riuen.







El verb sortir només és pronominal en les expressions sortir-se (algú) amb la seva, "aconseguir allò que es proposava", i sortir-se'n, "salvar-se algú de compromisos, dificultats, entrebancs, etc." L'exament era difícil, però me'n vaig sortir prou bé.

-El camió s'ha sortit de la carretera.

-El camió ha sortit de la carretera.

-La reunió s'ha sortit de mare i ens hem acabat insultant.

-La reunió ha sortit de mare i ens hem acabat insultant.


Amb la col·laboració de:





* Extret de la revista Un cop de mà!. Núm. 56. CNLV.

1/28/2016

Ressenya de Besòs Mar



Besòs Mar

Lluís Bosch

Editorial Alrevés. Col·lecció crims.cat



De la pàgina de cortesia del llibre: "Besòs Mar va resultar guanyadora del
II Premi Memorial Agustí Vehí 2015, convocat per l'Editorial Alrevés,
 l'Ajuntament de Tiana i l'Associació En Negre."

Besòs Mar és una novel·la greu. El seu pes negatiu descansa en el context sòrdid d'una Barcelona que es prepara per rebre, refregant-se les mans, a milers de turistes que visitaran el Fòrum de les Cultures. És l'any 2003, però també, probablement, els anys seixanta, quan dos policies nacionals corrien pels boscos del País Basc jugant amb la impunitat. Aquesta dualitat s'anirà magnificant en tota l'obra: present i passat, Catalunya i Espanya, Mossos d'Esquadra i Policia Nacional, la lluminositat del Fòrum i la foscor de la perifèria, en definitiva: l'esperança i la mort. M'ha confortat arribar a l'apèndix i comprovar com allò que havia distingit com una dualitat, es complementa amb un joc de miralls que l'autor ens proposa des d'un inici. 

Semblaria doncs, que Besòs Mar és, també, una novel·la de contrastos. Però no ho és. El blanc i el negre es fonen en un gris urbà, envellit, brut, que put "a peix mort". 

"Les arrels dels grans arbres asclaven el paviment i provocaven protuberàncies malignes com butllofes demencials. La natura es delia per sabotejar la colonització del ciment que pretenia sodomitzar-la en va, perquè la penetració del ciment era feble i trencadissa."





Amb un estil aïrat, "de mala hòstia" que diu el narrador de la història, l'autor acompanya amb ritme pausat una trama que resisteix prou bé la tensió i la distribueix al llarg del llibre, tot i no tenir un desenllaç que hom no s'espera. Segons el meu parer, el punt fort del llibre és la força de la veu narrativa. Lluís Bosch té una mirada diferent i se somorgolla en la Barcelona de les herències:


"Els tallers que reparen cotxes tronats i les botigues velletes, la ferreteria que sembla un antiquari, l'estanc amb l'estanquera més guapa de la ciutat, les tavernes de carajillo barato amb cartells de corridas dels anys seixanta, el retrat del Camarón o les banderoles del Betis penjant darrere el mostrador."


En les seves pàgines trobarem la Barcelona que no ven, la que no interessa mostrar i a la qual l'autor no s'estalvia de dir tot el que pensa, a vegades, des de les entranyes més rancunioses que li porten a emetre judicis, comentaris irònics —que admeto m'han fet somriure— i d'altres més colpidors:


"(…)i va tornar a veure aquell Che Guevara malgirbat que és la icona de tantes derrotes."


"Hi ha un món que es mor davant nostre, en silenci i amb discreció, perquè no vol molestar-nos amb la seva defunció. És per això que no ens adonem que la vida és molt llarga i que aquesta longitud és cruel."


"La condescendència no és un bon senyal perquè no resulta tranquil·litzadora: la indulgència només se sent amb els condemnats."

"Res no és tan imperdonable com la propietat qüestionada."

"(..)—Per a mi un carajillo. De Ron Negrita o del que tingueu, mentre no sigui Pujol."

"L'inspector Crespo no sap que els Mossos d'Esquadra poden ser capaços de donar tantes pallisses com els policies de Franco, però en aquell dia de 2003 va imaginar un futur millor."


I per acabar i perquè una és honesta, i sé que l'autor és el que espera de mi, us diré que no he odiat mai tant un personatge com l'inspector Crespo i em prendré la llicència de dir-li tot allò que anava pensant mentre llegia: es usted un viejo verde, uno de esos de rancio abolengo, un corrupte i un masclista bavós de piteres. No m'estranya que es vulgui desinhibir amb l'alcohol, jo tampoc em suportaria. 
Com veieu, aquest espècimen d'home no deixa indiferent; em temo que  també era premeditat per l'autor. En qualsevol cas, ho faig extensiu a l'obra: quan remou és que és bona. Llegiu-la, val la pena.


1/24/2016

Ressenya Maldita Verdad


Empar Fernández
Editorial Off Versátil

Maldita verdad és el tercer títol que ens presenta l'autora Empar Fernández, d'una trilogia en què s'encara, d'una manera avinent, al dolor i la culpa. Cada volum es pot llegir per separat; les dues novel·les anteriors són: La mujer que no bajó del avión i La última llamada.

Dic avinent perquè, com també l'amor, el dolor i la culpa són sentiments universals inherents a l'ésser humà. No és difícil, doncs, empatitzar amb les famílies que ens mostra l'autora en les pàgines de la seva obra. És més, trobo que la seva genialitat és la capacitat que té de descriure aquells elements d'una quotidianitat (una perquè és concreta: un barri, una professió, etc.) que el lector podrà reconèixer com si fossin seus. Entre plats de duralex, papers pintats estrafolaris i cortines setantenes, una té la impressió de recordar la casa dels seus avis. Si a sobre, parla dels mateixos carrers on va viure la meva àvia, us podeu imaginar com he pogut rememorar l'olor de vellesa, la fredor del terratzo rosegat.

Tot i que encara no m'he llegit La mujer que no bajó del avión (ho faré!), sí que he pogut apercebre una evolució en aquest eix que unifica els dos darrers llibres i em consta que també passa així amb el primer. Com si es tractés d'una intertextualitat restringida a la trilogia, l'autora es va retroalimentant en el seu aprofundiment de l'estudi de la culpa per acabar resolent en una màxima amb què tots estarem d'acord: hi ha veritats que maten. 




Quant a tècniques literàries del gènere negre, Empar Fernández conserva en Maldita Verdad certes pautes que recomanava Rafael Tasis a l'hora d'escriure novel·la policíaca, com ara: "(…) dues morts fan un bon número", "no convé que les víctimes siguin massa conegudes del lector", "el detectiu ha de ser invariablement simpàtic. Aquesta regla no té excepció quan es tracta d'un amateur o d'un policia privat (…), que pot quedar en ridícul de tant en tant" perquè "ja se sap que els detectius privats estan avesats a rebre copioses pallisses (…)".
Però on potser veig jo l'originalitat genuïna (aquella que els moderns perseguien, en defuig de la transformació del que era ja escrit, ja "inventat"), és en la manera de tractar la regla d'or de les novel·les del gènere en què el crim s'havia de pagar per part de l'assassí. Sí, un crim no és gratuït mai i l'autora ens mostra quina és la pena més dura a complir-se: la culpa.





Aquestes són les novel·les negres que més m'agraden, les que apregonen en la personalitat més íntima dels personatges; aquella que no manifesten quan es relacionen socialment, sinó que la deixen eixir en la soledat d'una habitació, un cop tancada la porta, abans d'intentar reconciliar la son amb el malson de viure. Un plantejament "humilde y cercano", com ens avança al pròleg el director de la col·lecció David G. Panadero, però que l'autora l'eleva i reïx en presentar-lo d'interès general. Enhorabona, Empar, en volem més!



1/22/2016

Un cop de mà!

El comentari lèxic

Sentir / Escoltar

No confonguem aquests dos verbs, que tenen un matís de significat diferent.

Sentir vol dir "percebre un so" (fet involuntari). Una persona que tingui el sentit de l'oïda (que hi senti) sentirà una cosa encara que no vulgui: un crit, un soroll, un cop de porta, música de fons, etc.




En canvi, escoltar és una acció voluntària. Vol dir "parar atenció". Una persona escolta alguna cosa perquè està atenta i té desig de fer-ho: un conte, una altra persona, la ràdio, una cançó, una lliçó, etc.


—Que no em sents? T'he dit que apaguis la ràdio!
—Si que et sento, perquè prou que crides, però estic escoltant un programa que m'agrada molt.

—No has sentir un soroll?
—No, jo no he sentit res!
—A veure… Calla i escolta.

El desvetllamots

Sovint sentim a dir quan algú ens crida fort a l'orella: "Ai, que m'estàs deixant sord". I és ben bé una llàstima que fem servir dos verbs quan en tenim un, el verb eixordar, ben genuí, per expressar el mateix. Convé, doncs, recuperar aquesta paraula.

Amb la col·laboració de:



*Extret de la revista Un cop de mà. Núm. 56 del CNLV.

1/19/2016

Novel·la negra, gris asfalt, escola grisa o formigó.

L'any passat vaig acudir a la taula rodona El gran fred de l'ombra de sabre en la última crida,  de Bcnegra 2015. Rosa Ribas, Jordi Sierra i Fabra i Empar Fernández parlaven de les seves darreres novel·les (en podeu llegir una petita crònica aquí). Els participants van acabar debatint sobre els termes novel·la negra i novel·la policíaca. Ja, en aquell moment, Empar Fernández apuntava el terme "gris asfalt" i recordo que quan els assistents ho vam sentir, vam somriure. 
Porto a col·lació l'anècdota, ara, arran de l'article d'Anna Maria Villalonga publicat a Núvol, justament, quan feia una setmana que havia encarregat La última llamada (encara n'he de fer la ressenya, però m'ha agradat molt) a la meva llibreria de capçalera, que com ja sabeu és Dòria Llibres. 
L'article ha creat una discussió entre autors prou interessant que, si voleu, podeu anar seguint al blog de l'Anna Maria Villalonga A l'ombra del crim.

D'altra banda, també vora les mateixes dates, vaig  visitar a Jordi Canal, director de la biblioteca especialitzada en novel·la negra La Bòbila. També vam acabar parlant en com classificar la diversitat de novel·la negra que hi ha. I va fer una reflexió també molt interessant: 

"En Jordi Canal, l'amabilitat en persona, em va explicar com va començar aquest fons bibliogràfic negre i policíac des de l'any 1999 i durant 30 minuts i escaig vaig gaudir de tots els seus comentaris. Em vaig endinsar en le polar francès i il giallo italià per acabar reflexionant tots dos, si no caldria inventar un mot en català que englobés la novel·la negra i policíaca. "Podríem dir una cua"—deia fent broma". (Podeu llegir l'entrada aquí).

Jo, per una altra banda, havia fet broma amb l'autora de La dona de gris en resposta a veus més puristes, com la de Sebastià Bennasar que en una presentació el vaig sentir dir que si ben bé no era negra, "negrejava". En honor a l'adjectiu del títol de la seva obra, vaig dir que potser podia ser pionera d'una, inventada per mi, "escola grisa". 

Aquests dies, s'han sentit diferents opinions que han fet que em qüestionés què és el que em va seduir de la novel·la negra perquè faci gairebé dos anys que vaig investigant sobre ella. Només hi ha una resposta: la seva crítica social. És la meva particular manera d'entendre-la, com a educadora social que sóc. Em va interessar com a lectora, però també com a escriptora. Sempre havien titllat de foscos els meus escrits, així que vaig trobar un espai en què em sentia molt còmoda. Tot i que encara no puc avançar res, la meva tercera novel·la és gris, o gris asfalt, o gris formigó…, però per a mi sempre serà negra en resposta al motiu que va fer apropar-me al gènere.
Tot i que les etiquetes són necessàries i en multitud de disciplines s'apliquen per poder identificar, també cal recordar la frase del filòsof Saül Karsz: "les etiquetes mai són innocents." Així, n'he sentit parlar de color groc, negre, gris i fins i tot rosa (en aquest darrer, he de dir que no hi estic d'acord, tot i que entenc la ironia, ni de lluny comparteixo l'exemple emprat per l'escriptor Lluís Bosch). En aquests dos anys de lectura compulsiva de novel·la negra, he combinat títols de novel·la negra actual amb novel·la negra clàssica. I l'únic que puc aportar a aquesta discussió és que n'he llegit de tot tipus i cada una se l'etiquetava d'una manera diferent: policíaca, criminal, thriller, thriller psicològic, enigma, detestivesca, de misteri… Jo ho tinc molt clar, a banda dels cànons preceptius: assassinat, investigació, etc., per a mi la novel·la negra és la que mostra la realitat social més marginada. L'única subdivisió que admeto són si són bones o no, perquè si no la divisió vindrà de fora com bé apuntava Manuel de Pedrolo, "llibres seriosos, de profit" vers llibres de novel·la negra.*



_________________ 
 *Termes extrets de:Canal, J. i Martin, A. (2011). La cua de palla: retrat en groc i negre, p. 52. Barcelona: Editorial Alrevés, S.L.

1/17/2016

Ressenya La vida instrucciones de uso


Ressenya recuperada de la meva pàgina pública de Fb, datada el dia 23 de desembre de 2013:









"Parece mentira que diciembre, aún, nos regale una mañana de sol. Justo el que me ha acompañado en ese gesto tan significativo, al acabar un libro, como es cerrar la contraportada después de 15 días de lectura. Efectivamente, acabo de terminar "La vida instrucciones de uso" de Georges Perec. Es una gran obra, concienzuda, cuya elaboración se ha desarrollado partiendo de un esquema inicial: la descripción de las vidas que se suceden en un edificio. Para leer esta obra hay que estar advertido: Los sentimientos son relegados a las descripciones, son en éstas en las que el lector tendrá que rebuscar en sus recuerdos para evocar aquéllos.





Con un estilo cataloguista, a veces notarial, describe escenas como si se trataran de cuadros pintorescos que nos remontarán a vidas antepasadas a las de sus protagonistas. Historias dentro de historias llevadas al extremo, en las que el autor te puede sorprender narrándote, en una nota de pie de página, cómo llegó el hámster Polonius a recibir clases semanales de dominó.

Recomendación para su lectura: Pensemos en "Las mil y una noches" y entenderemos cómo leer este libro. Cada día nos apetecerá leer un cuento, dos historias, o colocar tres piezas de un puzzle. Pero, si del ejercicio de su lectura, hiciéramos un abuso, quién sabe si no acabaríamos como su protagonista Bartlebooth…"

Ressenya W o el record de la infantesa

Ressenya recuperada de la meva pàgina pública de FB, datada el 14 de juliol de 2014:


"W o el record de la infantesa. Georges Perec. (1975) Traducció Margarida Casacuberta (2011).

De nuevo, Georges Perec. Esta vez, se trata de una autobiografía intercalada en los capítulos pares. Los impares son una autoficción desarrollada por el autor partiendo de su cruda infancia, totalmente desnudada en esas páginas. La soledad y el abandono producido por la muerte de sus padres durante la Segunda Guerra Mundial -uno en el frente, la otra en las cámaras de gas de Auschwitz- nos acerca a un débil hijo de judíos polacos de destacadas orejas y ojos temerosos. La obra es un paralelismo entre los campos de concentración y una ciudad distópica llamada "W", metáfora de los gobiernos totalitaristas. Aunque al principio puede parecer un cambio de registro, Perec sigue manteniéndose fiel a sus minuciosas descripciones (hay que estar preparado para ello). Siempre es interesante leer a este autor y su ingeniosa manera de entrelazar forma y contenido. Incansable experimentador.







"Aquesta discriminació institucional és l'expressió d'una política conscient i rigurosa. Si la impressió dominant que es treu de l'espectacle d'una cursa és la d'una total injustícia, vol dir que els Oficials no s'oposen a la injustícia. Ben al contrari, pensen que és el ferment més eficaç de la lluita i que un Atlela ofès, revoltat per l'arbitrarietat de les decisions, per la iniquitat del arbritatges, pels abusos de poder, per les usurpacions, pel favoritisme gairebé exagerat de què fan gala en tot moment els Jutges, serà cent vegades més combatiu que un Atleta persuadit que ha merescut la seva derrota".