7/21/2017

El meu desig, d'Òscar Navas



La proposta criminal d'avui ens arriba de la mà de l'escriptor Òscar Navas (podeu clicar aquí per visitar la seva web). Amb el seu relat El cant de la sirena de l'antologia Mataró és criminal  (Planeta Lletra, 2017), ens va captivar. Avui ens parlarà d'un desig molt especial. Preparats, criminals? On y va!: 



Óscar Navas va néixer a Mataró (Barcelona) el 1975 i és Enginyer Informàtic de professió i escriptor per devoció. Els seus relats apareixen a diverses antologies, premsa escrita i revistes literàries. Fonamenta els seus escrits en la fantasia, la ciència-ficció —especialment l’steampunk— i el terror, encara que la seva producció inclou un gran ventall de gèneres. Neil Gaiman, Ray Bradbury, H.P. Lovecraft, Edgar Allan Poe, Julio Verne o Sir Arthur Conan Doyle són alguns dels seus grans referents, i els mons onírics, la infància, el temps, els fantasmes o la mort, part del seus jocs narratius. En el gènere negre, apareix a les antologies No ho podia assegurar amb certesa (Planeta Lletra, 2014), Vols veure la mar? (Planeta Lletra, 2015) o Mataró és criminal (Planeta Lletra, 2017).

EL MEU DESIG

―...I sabeu què m’han dit els meus pares? Que enguany, com que faré onze anys, em deixaran encendre els trons. Aquells que peten tan fort. Serà xulíssim! ―deia en Joan amb el petard a les mans.
Tots l’escoltaven embadalits mentre ell ensenyava la seva bossa. Com que el seu cumple coincidia amb Sant Joan, els seus pares li compraven tot un arsenal any rere any, i amb la calor que feia a l’hora de la migdiada, l’efecte de les seves paraules era encara més encisador que veure desfilar les seves adquisicions.
Feia ja uns dies que érem de vacances i la colla del pis ens trobàvem des de primera hora de la tarda al descampat. Érem els únics valents que ens atrevíem a ser-hi a aquelles hores. Aprofitàvem per jugar i per veure com anava creixent la muntanya de fustes que es cremaria a la nit. Els veïns del barri havien amuntegat mobles vells, cartons, fustes de la fàbrica de roba... Algú havia deixat un matalàs i el fruiter, fins i tot, havia cedit les caixes on li portaven les cireres. En Pol i l’Enric les havien estat regirant feia una estona, buscant pinyols per emprar-los com a munició per als tiradors. En Quim, mentrestant, havia localitzat un formiguer molt gran i tenia previst colar-hi piules per destruir-lo. La Laia i la Sandra seien recolzades a l’arbre, escoltant al pesat d’en Joan, mentre preparaven els fulls de la llibreta on havíem d’escriure el nostre desig per a la foguera.
―Laia! T’ha quedat molt xula! Aquesta nit et regalaré una bengala, d’aquelles que canvien de colors! ―li va dir en Joan quan va rebre la seva, amb els seus ulls de gripau vell remirant-la.
Ella va somriure amb aquell somriure tímid que tenia i que em feia sospitar que era un àngel. Les dues noies es van apropar a la resta, un per un, i van anar entregant les targetes.
―Té, Marcel, la teva targeta ―em va dir la Laia donant-me el tros de paper.
Ens vam intercanviar les mirades mentre li donava les gràcies. Notar els seus dits al deixar-me la nota em va semblar tan refrescant com la menta. Havia decorat la meva targeta amb estrelles al voltant i havia deixat espai per escriure el desig a la part central. Al cantó dret, hi havia un cor petitet pintat de vermell. Des d’aquell moment, tenia clar quin seria el meu desig.
Quan les noies van acabar, van dir que feia molta calor i que volien anar al bar a comprar-se un gelat i tornar a casa per preparar el sopar per poder tornar al descampat ben aviat. La resta va estar d’acord amb la idea i va començar a recollir les seves coses per acompanyar-les-hi. Jo vaig comprovar que només tenia quinze pessetes, així que no me’n podia comprar cap, encara que tampoc en volia. Tenia coses millors a fer.
―Espera, Joan! Volia comprar-me una traca aquesta tarda i no sé si és més llarga la de xinos o la d’ocells! Me les pots tornar a ensenyar? Serà un moment, de seguida els retrobem; ―li vaig demanar.
En Joan no va dubtar a tornar a obrir la bossa per ensenyar-me el seu polvorí, tot orgullós. Jo em coneixia massa bé les diferències, però vaig esperar pacientment que els altres s’allunyessin del descampat fent-li preguntes absurdes. Llavors vaig veure la pedra...
 A la nit, els altres es preguntaven on era en Joan. Jo els deia que segurament devia estar atipant-se de coca amb la família i que vindria més tard. El descampat semblava un autèntic camp de batalla. Els polzes em cremaven de tant fer girar la roda de l’encenedor. I els braços, de l’esforç que havia fet a la tarda. Cap a les onze, van encendre la foguera. Vaig apropar-hi una bengala de colors i li vaig donar a la Laia amb el meu millor somriure. Ella em va recompensar amb un petó que mai no vaig oblidar. Després, tota la colla hi vam llançar els nostres desitjos. I el meu, malgrat la pudor que feia el gat que s’havia colat a la foguera, es va complir: no van trobar mai en Joan.

7/17/2017

Malvades i criminals



Aquell vespre de dissabte m’havia quedat sola a casa, plovia com només es pot fer damunt d’una casa a tocar el bosc: amb ganes, llamps i trons. Havia decidit dedicar aquelles hores a preparar-me una taula rodona en què participava parlant de malvats i de perfils criminals de la literatura i del cinema. El primer que em vaig qüestionar era si calia matar per ser considerat un malvat. Per això vaig buscar la definició al DIEC2. Malvat-da: “Que és molt dolent, que fa el mal a consciència.
No sé si va ser pel llamp que va caure sis segons després del tron, el cas és que vaig encendre una espelma, no fos cas que se n’anés la llum. Llavors, vaig recordar l’escena de Psycho, (Hichtcock, A., 1960) en què una espantada Janet Leigh, conduint sota la pluja entreveu els llums encesos del motel regentat pel malvat Norman Bates. Però realment es pot considerar una persona amb un trastorn mental com un malvat? Potser la malvada era la mare, malgrat que la seva veu en off, a l’escena final on apareix el fill a la cel·la, digui: “sempre fou un malvat”. Quantes dones malvades, autoritàries i castradores ens ha ofert el cinema? Sens dubte moltes. 
La llum intermitent d’un llamp i aquest pensament em van acabar d’autosuggestionar. Havia assolit el grau d’inquietud que necessitava per seguir reflexionant sobre el tema i a més a més em complaïa en ella. Que voleu que us digui, m’agrada la negror en totes les seves accepcions. 
De la mare de l’esquizofrènic Bates, vaig passar a recordar  la gelosa majordoma de la pel·lícula Rebecca (Hitchcock, A., 1938), Mrs. Danvers, que tot i que no assassina insta a suïcidar-se a la protagonista. Potser aquesta relació d’amor i odi que sentia el director per les rosses actrius era una inspiració per als seus personatges malvats femenins com la sogra de Tippi Hedren, en la pel·lícula The birds (Hitchcock, A., 1963). Clarament, es trenca la imatge de la femme fatal literària dels inicis del gènere negre i es fa visible la maldat en persones que no tenen relació amb cap criminal dels baixos fons. D’un pensament a un altre, vaig recordar la pel·lícula Bloody Mama (Coreman, R., 1970). Kate Baker, més coneguda com a Ma Baker havia estat una gran malvada i també una criminal. Aquest personatge de la vida real va imbricar la literatura amb el cinema i fins i tot amb la música.
Ara sí, només em faltava veure sang i fetge mentre la pluja repicava rotundament la teulada.



Ma Baker va ser mare de quatre fills, algun d'ells fruit de les violacions que va patir del seu pare en què participaven els  germans immobilitzant-la. Ja, adulta, utilitzava els seus quatre fills per expiar tota aquesta frustració acumulada. Els tenia totalment hipnotitzats —trobem de nou la mare autoritària— i, combinant-se’ls segons l’apetència del dia, se’ls beneficiava com havia fet el seu pare amb ella. A més a més, no els explotà només sexualment, sinó que els va convertir en gàngsters. Robaven bancs, segrestaven, mataven i, com eren els inicis dels anys 30, després del crac del 29, deien que “la pasma” estava per altres coses, com ara arrestar els vaguistes. De fet van actuar entre l’any 31 i l’any 34. Ma Baker va ser una gran malvada, una de les figures més insòlites de l’època del gangsterisme nord-americà. La pel·lícula va tenir molt d’èxit pel seu tarannà desvergonyit, no tant per la seva qualitat, tot i així va ser la millor que va produir Coreman. Amb un Robert de Niro molt jove, que clava el paper de fill drogoaddicte. Els fills es comparaven amb Dillinger i de tant en tant li preguntaven a la mare si ells n’eren més malvats. Ma Baker, a banda d’inspirar al grup Boney M amb la famosa cançó homònima, també va inspirar al personatge malvat de Ma Grisson al clàssic No orchids for Miss Blandish; jo el vaig llegir traduït a la col·lecció La cua de palla com No hi ha orquídies per a Miss Blandish. Bé, doncs va ser aquest llibre de James Hadley Chase, publicat al 39, el què va fer famosa a Ma Baker. Els fills van morir tirotejats, en una escena que bé podria haver estat extreta de la icònica novel·la Collita Roja (Hammet, D., 1929), però la mare, el gran cervell de l’organització, se’n va salvar. 

Vaig pensar, llavors, en una de les grans instigadores de la Literatura, com va ser Lady Macbeth, de la gran tragèdia Macbeth: “Qui ens impedeix matar Duncan (el rei d’Escòcia) i atribuir el crim als embriagats companys?”. Però aquest “ens”, es referia a un “tu”: al seu home. No l’he vist però hi ha la pel·lícula Lady Macbeth (Oldroyd, W., 2016), que ha tingut una gran acollida en la crítica. D’una dolenta a una altra vaig acabar recordant també a Milady de Winter, una gran malvada i assassina, personatge creat per Alejandro Dumas a l’obra Els tres mosqueters.

Però quan parlem de malvats, recordem que no vol dir que hagin de ser forçosament assassins, sinó que fan el mal. I en  cas contrari? Podria considerar-se malvada una gran assassina del cinema que no fos conscient dels seus actes? Deia Philip Zimbardo, al seu llibre L’efecte Lucifer: el perquè de la maldat (2012, Paidós Ibérica), que la diferència és la voluntarietat, no tant la consciència. El cinema, de la mà del director Roman Polanski, ens ha deixat una gran assassina que més que malvada seria una pertorbada. La famosa pel·lícula Repulsió, de l’any 1965, amb una esplèndida Catherine Deneuve, ens ofereix el personatge de Carol Ledoux, una jove reprimida que sent una gran repulsió pels homes. 



La jove, cada cop més retreta, s’aïlla al pis que comparteix amb la germana. Al quedar-se sola —la germana se'n va de vacances— la seva dèria augmenta i propicia que esdevingui una múltiple assassina. Aquella atmosfera angoixant, el cap d’un conill mort a la bossa de mà, les mosques, les visions... la bogeria en definitiva, acaben en una orgia de crims: totes les víctimes eren homes.

I qui no recorda el personatge d’Annie Wilkes, a Misery, de Stepen King? Jo el vaig llegir un estiu quan tenia 13 anys i la vaig odiar. Encara recordo les descripcions del dolor a les cames del torturat escriptor. 



Després vaig veure l’adaptació al cinema, amb la colossal Kathy Bates que, amb la seva actuació, va fer que quedés fascinada per aquesta malvada d'un drama psicològic i de terror. I per pertorbades, la protagonista de la novel·la de suspens psicològic Amb la por al cos, de Margaret Millar, la Sra. Morrow, molt a l’estil d’un malvat entranyable amb molt de talent com és Mr. Ripley de Patricia Highstmith. És aquest criminal el que més m’interessa, defugint una mica del típic desdoblament de personalitat del Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Tot i així, tenim una versió moderna, que em va complaure molt: el psicòpata protagonista de l’obra Te quiero porque me das de comer de David Llorente, l’assassí en sèrie Max Luminaria. No debades, si mirem el rànquing d’assassins per nombre de víctimes a la Wikipèdia: aquí, trobarem molts metges, la majoria homes.
En l’àmbit literari, m’interessen més aquests malvats en potència, quotidians, amb els quals ens creuem cada dia, els nostres veïns que amagats sota una vida que classificaríem amb l’etiqueta de "normal" i exposats a una situació extrema o de perill, extreuen de l'interior aquesta personalitat malèfica i esdevenen assassins. Seria l’estil d’Alfred Hichtcock o de la Highsmith; per exemple el fill pertorbat que mata l’avi a El diari d’Edith.

La nit avançava i malgrat la por que em feia no poder conciliar la son (m’havia empassat quatre pel·lícules agitadores, una rere l’altra), no vaig tenir malsons, tot el contrari vaig dormir plàcidament. L’endemà vaig voler constatar una idea que em rondava pel cap, en aquell moment feia un sol radiant que s’anava escampant per la sala. La dona quan mata —estadísticament hi ha moltíssimes menys assassines que assassins, cap sorpresa—, no és més ferotge que l’home. Un esquarterament és un esquarterament, sigui perpetrat per un home com per una dona, el que passa és que encara ens impressiona més que el practiqui una dona. És com veure fumar un home gran pel carrer, passa desapercebut, ara bé, si ho fa una anciana, ens crida l’atenció. No entraré en detalls del perquè, jo crec que és obvi. Així doncs, amb els crims passa el mateix. La dona mata i prou, deixem-nos de falsos mites i de dones venjatives malèfiques. Un home amb set de venjança és igual de retorçat que una malvada. Us recomano llegir aquest article: Las mujeres también matamos, d'Andrea López Martín d’on extrec aquestes interessants dades: 

“Estadísticamente, las mujeres cometen solo el 15% de todos los crímenes violentos y un 28% de todos los crímenes. Las asesinas en serie son solo el 8% de todos los asesinos en serie americanos, pero las mujeres americanas alcanzan el 76% de todas las mujeres asesinas en serie en el mundo.” 

Trobareu el nom d’assassines tan famoses com Pilar Prades Santamaria (l’emmetzinadora de València),  Margarita Sánchez (la vídua negra de l’Hospitalet del Llobregat) o Remedios Sánchez (la lladre i estranguladora d’ancianes de Barcelona).

Com a  malvada literària em quedo amb la Reina de cors d’Alícia en terra de meravelles, de Lewis Carroll. La totalitarista que enviava assassinar, "Que li tallin el cap!", a qualsevol que li vingués de gust. Per acabar, us aconsello la lectura del llibre Asesinas. Cuatro siglos de crímenes con nombre de mujer (Tani. C., 2003). Veurem com la bruixa Medea i la maga Circe se’n queden curtes i la realitat, en trenta-cinc casos —inclòs el de Pilar Prades Santamaria— ens mostra fórmules insòlites per matar com a alternativa a la força bruta.

Autosuggestionada o no, la taula rodona: “Gran malvats. Perfils criminals en la literatura i el cinema”, organitzada per L’escribà, moderada per la traductora Irene Solanich, i compartida amb Sebastià Bennasar, escriptor i traductor, i Marc Moreno, escriptor i editor, va estar salpicada per malvades, tot i que el protagonisme se'l van endur uns mosquits sanguinaris, que al capdavall reivindicaven el seu territori: l’Ateneu de Manlleu.


7/14/2017

Abissal, de Júlia Lancho


Seguim amb aquests relats criminals, de petit format, per continuar negrejant aquest mes de juliol. Amb la col·laboració de Planeta Lletra, avui us presentem l'escriptora Júlia Lancho i el seu relat Abissal.



Júlia Lancho Teruel va néixer a Barcelona l’any 1969. Es va llicenciar en Ciències Polítiques i Sociologia i va completar els estudis amb una Diplomatura de postgrau en Gènere i Igualtat, coordinada pel Departament de Ciència Política i Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha realitzat diversos cursos d’escriptura creativa a la Casa Elizalde (Barcelona) i al Centre Cultural Tres Roques (Mataró). Actualment completa la seva formació a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Pertany al col·lectiu d’escriptores i escriptors Associació Lletrícola de Mataró, i col·labora amb els seus relats en la Revista que l’Associació edita periòdicament. L’Associació també ha publicat quatre llibres recopilatoris de relats sota els títols Bookcrossing & Love, No ho podia assegurar amb certesa, Vols veure la mar? i Mataró és criminal, en els quals l’autora ha participat. També ha escrit Tèrmits del formigó, novel·la de ciència-ficció publicada per S&B Ebooks.


ABISSAL





Mai no aconseguiré oblidar aquella fatídica tarda d’agost de l’any 1984. La xafogor era tan intensa que ens tenia mig estabornits al caporal Sentís i a mi, dins d’un cotxe patrulla sense aire condicionat que recorria com per inèrcia els estrets carrerons de Sant Pol, una i una altra vegada, quan vam decidir enfilar cap amunt fins a l’ermita de Sant Pau, per mirar d’atrapar alguna ràfega de brisa despistada que alliberés els nostres uniformes d’una humitat corporal exhalada sense control. De sobte, una trucada de la central ens espavilà de cop: alerta de codi u a la cala de la Cabra. Ens dirigírem cap allà fent voltar la sirena a la màxima potència. Tres minuts després descobríem un grup de gent amuntegada sobre quelcom que esgarrifava, si fèiem cas del que apuntaven els seus esparverats rostres. Vam agafar tot el nostre arsenal, el vam camuflar sota les armilles i ens vam allunyar del vehicle. El cos mutilat d’un banyista jove i albí jeia a la sorra bressolat per les onades. Presentava un color blau fosc, tirant a violeta, i enyorava dues cames, un braç i mitja cara. Una adolescent fora de si xisclava arrossegada per una nòrdica tibada, arrugada i en topless, que provava en va de separar-la d’aquella terrible visió esperpèntica. De seguida ens vam fixar en una estranya figura, de la mida d’una cabra adulta, que s’amagava darrere la gran roca. Mentre en Sentís demanava reforços, jo m’hi vaig acostar a la distància prudencial d’un parell de metres, per fitar-la. Tenia el cos inflat i rodó com una pilota i vuit escasses potes acabades en peülles. Una llarga cresta d’afilades urpes li resseguia el llom des de la coroneta i fins a l’extrem d’una esfilagarsada i llarga cua. La pell, compacta i gruixuda com una cuirassa, refulgia saturada de protuberàncies gelatinoses i opaques que li conferien un aspecte nauseabund. Un únic ull, vermell i esfèric, centrava tota la part anterior d’aquella boteruda massa informe que em vigilava, espaordida i amenaçadora, mentre agonitzava. O això semblava. Des d’aquell moment tot absolutament se’m fa borrós. El caporal em va explicar després que llavors allò, el que sigui que fos, em va cobrir amb una mena de saliva espessa, viscosa i pútrida que em va paralitzar el cos sencer, i que havia reptat cap a mi tot exhibint cinc perfectes circumferències concèntriques de dents afilades que m’haurien trepanat la carn si no les haguessin enxarxat abans dos agents especials encimbellats a la roca, que acabaren per reduir l’espantosa bèstia tan sols uns instants abans que pogués deglutir-me. Encara avui, trenta anys després, aquella visió em provoca esgarrifances i malsons. I estic convençut que, tot i que el cos de la incipient policia autonòmica només començava a desplegar-se, la nostra actuació va estar a l’alçada d’uns encara inimaginables Mulder i Scully en un particular Expedient X català que, com en qualsevol societat desenvolupada, mai no ha arribat a transcendir més enllà del que poguessin dir quatre testimonis al·lucinats als quals les forces de l’ordre públic van comprar un estratègic i necessari silenci. I ben car. De ben segur.

7/07/2017

Al tren, de Sandra Cabrespina





Encetem aquesta col·laboració d'estiu, a l'apartat Va d'autorsamb la presidenta i una de les escriptores que formen part del col·lectiu Planeta Lletra: Sandra Cabrespina. Podeu saber més d'aquesta "associació lletrícola maresmenca" clicant aquí.
Cada divendres de juliol, En clau de negre presentarà un autor que ha col·laborat en el darrer recull de relats Mataró és criminal (si voleu llegir la ressenya que en vam fer, la teniu aquí) i que ha cridat la nostra atenció. Són noves veus criminals, algunes fresques, altres juganeres i híbrides. Estem convençuts que totes elles aporten un toc d'originalitat al gènere negre. Us trobareu petits relats, alguns amb tocs fantàstics, d'altres que voldrien ser novel·la, però tots estiuencs per acompanyar-nos durant aquest mes tan calorós. 



Fa dos anys que tinc la sort de ser la presidenta de Planeta Lletra, una associació de mataronins i maresmencs amb ganes de llegir, escriure, trobar-se i créixer junts com a escriptors. L'associació va néixer de la mà de l'autor mataroní Jordi Lopesino, arran dels seus cursos al centre cívic Tres Roques i a redós d'aquest centre. Junts hem publicat quatre llibres, tres d'ells de temàtica criminal, i un munt de revistes i hem fet tertúlies, vermuts, i diverses celebracions. Ara a més comptem amb un programa mensual a Mataró Ràdio.

Pel que fa a mi sóc una lectora compulsiva des que recordo. Llegir és una constant a la meva vida. Entre llibre i llibre em vaig llicenciar en filologia anglesa, he treballat de mestra, de traductora, d'administrativa, redactora de posts i altre cop de mestra. M'he casat, he tingut una filla, li he vist créixer, llegint gairebé tant com jo. En algun moment vaig sentir la necessitat d'escriure. I m'hi vaig posar. Fins ara, microcontes i relats curts.



AL TREN

Miri, doncs sí, sí que els conec tots dos. Els vaig presentar jo. És una història llarga. Els vaig conèixer al tren. Se'n faria creus de la gent que hi pots arribar a conèixer, sap? Jo no porto mai auriculars, ni vaig mirant pantalletes. M'agrada mirar per la finestra i veure el mar, les platges, els banyistes, i, sobretot, parar l'orella o fer-la petar amb els desconeguts. No faig mal a ningú, oi? La meva vida, la veritat, és tan avorrida...
Ai, sí, perdoni, en Jonathan. Doncs, sí, a ell el vaig conèixer primer. Ara deu fer uns tres anys. Va ser una d'aquelles coses que passen molt de tant en tant, un desconegut necessita buidar el pap, veu una cara amable que pensa que no veurà mai més i es desfoga. Després resulta que ens vam veure més vegades, sempre al tren, eh? Ell va començar a ser un habitual perquè anava a portar gènere a una joieria de Premià. Té un taller de joieria, amb un company, sap?, els va prou bé, fan cosetes de plata, molt fines i modernes. Miri, com aquest collaret, fa goig, oi? Ai sí, dispensi, potser que anem per feina.
El noi devia tenir uns disset anys llavors. Curiós, just com la Sara, que vaig conèixer uns mesos després. És una noia molt guapa, difícil d'oblidar, sap?, amb cara de nena i cos de dona i uns ullarros negres com dues mores. Quan la vaig conèixer semblava desesperada. Penes d'amor, sap? Un mala bèstia bastant més gran que ella l'havia enamorada i ara no li feia cas. Encara recordo la seva cabellera negra onejant com una bandera, mentre amb passes felines sortia de l'estació de Badalona, decidida a recuperar l'amor d'aquell gamarús. Pobreta nena, vaig pensar.
Ara farà uns mesos, va tornar a pujar al tren, em va reconèixer de seguida. Jo havia coincidit amb el Jonathan i estàvem xerrant. I es van conèixer ells dos. Feien una parella de cine. Ell és un noi molt atlètic, sap?, amb uns ulls verds una mica tristos. Fa molt goig. De seguida es van agradar. I jo, ben contenta, la veritat. Llavors en Jonathan li va voler regalar un anell fet per ell, del mostrari de gènere que duia, i ella li va dir que no el podia acceptar, que el seu marit era gelós. Es veu que el pare l'havia fet casar amb el gamarús aquell, que ara, a més de fer-li el salt, no la deixava viure. S'ho pot creure? Al principi va ser maco, va dir ella, al principi... Vaig baixar del tren i els vaig deixar garlant, crec que cap dels dos s'havia adonat que s'havien passat de parada. Una parella maquíssima, de cine, de debò, sap?

Ui no es posi així. Ho sap segur vostè que ha sigut el Jonathan que ha fet aquest disbarat? I ara, què diu?, que han confessat tots dos?, no, no potser, m'enganya... Que diuen que el pla era meu i que els vaig ajudar?...Apa, i vostè s'ho creu? Li dic que no. A mi no m'han fet cas de res. Si me n'haguessin fet, vostè i jo no estaríem aquí. Els vaig explicar ben bé com ho havien de fer per no deixar rastres. Què estava dient?, uf, fa molta calor aquí. No tenen aire condicionat? Al tren s'hi està molt millor, la veritat.