10/13/2017

La muerte invisible, d'Alberto Pasamontes

190 pàgines

Aquest ha estat el llibre que vaig triar perquè m’acompanyés en uns dels viatges al meu estimat Mèxic. El vaig transportar arreu. Junts vam estar a Aguascalientes, a Guadalajara, vam creuar per l’interior de tot Jalisco i vam descansar plegats a Nayarit. Però si he de ser sincera, la seva lectura només em va durar dos dels tres vols d’anada. Quan vaig arribar a D.F, ja l’havia acabat. Just en el moment en què l’avió havia aterrat i quan tothom s’aixecava del seient després d’onze hores, jo acabava de llegir la nota de l’autor. Satisfeta, amb la sensació d’haver viatjat als anys vuitanta, de reviure l’horror que recordo haver vist en la vella televisió de fusta del pis de Gràcia, a Barcelona, on vivia amb els meus pares. Em venen a la ment els comentaris i com en vam parlar a l’escola. També recordo que van projectar alguns documentals de la fi del món i que vaig estar espantada  cada cop que sentia un avió i em costava dormir. Quan vaig arribar al Festival de Cubelles Noir, i em vaig trobar amb el llibreter i amic Miguel Ángel de Somnegra, vaig sospesar totes les propostes literàries. Suposo que per totes les raons que acabo d’explicar i per la meravellosa coberta vaig declinar-me per aquest títol.


 
Alberto Pasamontes (Madrid, 1970) estudio Filología Inglesa y desde 2009 mantiene una constante actividad literaria, con la que ha obtenido el primer premio en la IV edición del concurso de Relato Corto de Ediciones Beta y un accésit en la XIV de los Premios Artísticos y Literarios del Ministerio de Defensa. Algunos de sus cuentos han aparecido en revistes y antologías. Su primera novela, Entre la lluvia, adscrita al género negro en el que se mueve con gran comodidad, apareció en 2014. Con La muerte invisible ha obtenido por unanimidad el XVIII Premio Francisco García Pavón de Narrativa Policíaca.


La muerte invisible és una novel·la breu, dividida en nou capítols que narren els esdeveniments dels dies 24, 25, 26, 27 i 28 d’abril de 1986. Alguns d’ells són força curts, sobretot a l’inici de l’obra. La resta, tot i que algun arriba a ser considerablement llarg, resulten àgils perquè estan subdividits en diferents escenes curtes i consten d’intel·ligents diàlegs. I és negríssima. Escrita en primera persona i en temps immediat, el protagonista ens narra tota la tragèdia viscuda des de l’interior, tant és així que ens endinsa en la Central Nuclear de Prypat, escenari real de la catàstrofe que va passar a la Història com “l’accident de Txernòbil”, encara que se’n trobés a 16 quilòmetres de distància. Però va ser realment un accident?




Un inspector de policia moscovita, un antiheroi d’aquells que tant m’agraden, és destinat a Ucraïna pel Soviet Suprem, com a represàlia pel seu comportament incipientment dissident. L’encomanen una investigació menor: seguir el rastre de destil·lació i consums domèstics d’alcohol. Dos dies després de la seva arribada es produeix l’explosió nuclear a la Central Nuclear Vladimir Ilich Lenin.

L’angoixa, l’ofec, les nàusees, la impotència, la ràbia i finalment la determinació ens acompanyarà des de les primeres pàgines. La negació de la negligència, l’avarícia i la deshumanització s’escampen alhora que la pluja reactiva va cobrint d’una pols negríssima els carrers, els parcs, els cossos i les ànimes dels ciutadans ucraïnesos.  

“La llaman la muerte invisible. 
Comienza con un simple dolor de cabeza que se va haciendo cada vez más fuerte. 
Luego aparecen el resto: fatiga, pérdida de pelo, náuseas, diarrea, hemorragias internes, destrucción de medula ósea... 
A veces, entre vómitos de sangre, los afectados expulsan trozos de su propio estómago,
 del esófago... El dolor es inhumano”.

Us podeu imaginar com vaig viure cada moment que l’avió sotragava amb alguna turbulència o quan sentia l’olor del menjar reescalfat que s’apropava pel passadís. Amb un ai! al cor vaig arribar a un satisfactori final: rodó. He d’agrair a l’autor la seva nota final, tan necessària per mi després d’haver llegit la novel·la en dos trajectes aeris.

Cal esmentar la gran edició d’aquesta obra, amb dues portades que no sabria dir quina m’agrada més, el curós tacte del cartró de la coberta, la faixa, la doble tinta de la pàgina de cortesia i de l’índex i la inclusió d’il·lustracions. En fi, tota una sinestèsia literària que us recomanem des d’En clau de negre. L’enhorabona a l’autor i a l’editorial.

  

9/16/2017

Males decisions, de Susana Hernández.

Alrevés editorial. Col·lecció crims.cat
170 pàgines

Tenia moltes ganes d'una novel·la de l’autora, després d’haver llegit un parell de relats de dues antologies criminals en què ha participat. Fins i tot vaig encarregar a la Dòria llibres Cuentas pendientes, novel·la amb què va ser guardonada amb el premi Cubelles Noir: Millor novel·la negra escrita per una dona en castellà l’any 2015. Però entre les novetats, les recomanacions imprescindibles i l’estudi de l’obra sencera de la Highsmith, encara no l’he obert. Segueix en les lleixes de la biblioteca, com d’altres que també hi esperen. Crec que cada llibre escull quan se l’ha de llegir, si més no pensar això em reconforta. Així que quan vaig saber que Susana Hernández treia nova novel·la i, aquesta vegada, en català, no en vaig dubtar.

Ha publicat, entre altres novel·les: La puta que leía a Jack Kerouac (Lesrain, 2007/ LcLibros, 2012), Curvas peligrosas (Odissea, 2010 / LcLibros 2017), Contra las cuerdas (Alrevés, 2012) i Cuentas pendientes (Alrevés, 2015). També ha participat en diverses antologies criminals com, entre altres:  Elles també maten (Llibres del Delicte, 2013), Fundido en negro (Alrevés, 2014), Diez negritos, nuevas voces del género negro en español (Alrevés, 2015).


Vull que sigueu conscients que si obriu la coberta i comenceu a llegir la primera pàgina, ja no podreu deixar-la estar. És important saber-ho perquè últimament m’ha passat amb alguns llibres i l’endemà no sóc persona. Que un llibre sigui capaç de robar-te hores de son, no és poca cosa. No puc parlar gaire de l’argument, sense revelar res que no sigui important. Tota la novel·la està orquestrada pel ritme, director implacable: l'estil —auster, directe i de frases curtes—, l'estructura i l'extensió; res deixa marge perquè el lector es distregui. L’obra triangula, quant a estructura com a personatges, i ja sabem que tres són multitud (no vull avançar-ne res, però). 





Dividit en tres parts —o llibres amb títols originals, de capítols breus que empenten a seguir llegint—, la novel·la ens presenta la història d’una família poderosa de la comarca, on res és el que aparenta. Ambientada al municipi de Vic, els protagonistes parlen al lector en primera persona i els fa testimoni, no només dels seus actes, de les seves males decisions, sinó també dels seus pensaments més tèrbols. El pes del passat és un personatge més amb què interactuen cadascun d’ells. Les aparences, els desitjos sexuals, l’ambició, però també la soledat, la por i la traïció són aspectes que els aniran ofegant. El culte a tots ells no deixa aire per oxigenar-se amb anhels més intel·lectuals o espirituals.

Així, estimats lletraferits criminals, quedeu avisats i com resa la sinopsi: “agafeu-vos ben fort, perquè el camí, sovint, amaga girs inesperats.”



9/04/2017

Assassins de Girona, de diversos autors

Pròleg de Martí Gironell
181 pàgines

Després de la ressaca literària del festival estiuenc Cubelles Noir, En clau de negre reprèn l'activitat aquest mes de setembre, amb algunes sorpreses que anirem revelant. Obrim la temporada amb la primera proposta criminal que ens ha arribat a les mans. Assassins de Girona és un recull de relats d'autors vinculats a la comarca de Girona. Així, per ordre alfabètic, hi participen: Miquel Aguirre, Damià Bardera, Mar Bosch, Anna Carreras, Jordi Dausà, Jair Domínguez, Salvador Macip, Cristina Malagelada, Andreu Pérez, Pep Prieto, Josep Torrent, Maribel Torres i Matthew Tree. Destaca el fet que tots no són escriptors avesats a la novel·la negra i, d'alguna manera, això es reflecteix als textos. Els relats són molt heterogenis, tant en contingut, com en la manera d'apropar-se al gènere criminal. També en extensió. Un dels relats que més m'han agradat ha estat "Una taca al jardí" de Mar Bosch, tanmateix volia que fos més llarg; tres pàgines m'han deixat amb un ai!, difícil de satisfer. Però aquest és precisament l'atractiu de les antologies, poder descobrir autors que no es coneixen —he de dir que aquesta vegada no coneixia, literàriament parlant, a més de cinc— fent-ne un tastet.




Gaudeixo molt llegint relats, per tant m'alegra que les editorials hi apostin. Ara bé, sí que és cert que alguns  m'han agradat més que altres per diversos motius: perquè estan pensats com a relats (no com a novel·les, permeteu-me l'obvietat), perquè són originals (algun és massa evident) o senzillament perquè m'han divertit, lluny d'arguments encriptats. La lectura d'Assassins de Girona és amena i en destaco el relat de Salvador Macip "Una mica de justícia" per la senzillesa i l'originalitat, pel to irònic "El gos que caçava abelles" de Jordi Dausà i pel vessant delirant "còsmic" "El mediocre", de Miquel Aguirre: el divertimento està assegurat. Així que ja ho sabeu, la setmana vinent el trobareu a totes les llibreries!
Per acabar, us transcric el pròleg que va escriure Gabriel García Márquez per al llibre Doce cuentos peregrinos, que de tant en tant m'agrada rellegir:


"El esfuerzo de escribir un cuento corto es tan intenso como empezar una novela. Pues en el primer párrafo de una novela hay que definir todo: estructura, tono, estilo, ritmo, longitud, y a veces hasta el carácter de algún personaje. Lo demás es el placer de escribir, el más íntimo y solitario que pueda imaginarse, y si uno no se queda corrigiendo el libro por el resto de la vida es porque el mismo rigor de fierro que hace falta para empezarlo se impone para terminarlo. El cuento, en cambio, no tiene principio ni fin: fragua o no fragua."

7/28/2017

Custòdia documental, de Núria L. Garcia

Estimats lletraferits que capbusseu en la negror. Ja s'acaba la quarta setmana de juliol i per tant la darrera publicació del relat criminal estiuenc d'enguany. Des d'En clau de negre volem agrair al col·lectiu Planeta Lletra l'entusiasme amb què ha entomat aquesta col·laboració, tot esperant  ennegrir en pròximes dates festives. Us imagineu un Nadal ben negre? Ja en tenim ganes! Perquè ha estat un plaer llegir les propostes d'aquests quatre criminals literaris. Aprofitem l'avinentesa per desitjar-vos unes molt bones vacances, lletraferits! Tornarem al setembre amb més munició.

I ara, us presentem la darrera lletrícola: ella és Núria L. Garcia. Aquesta vegada no es tracta d'un relat, sinó d'un text extret d'una possible novel·la.


Núria López Garcia, llicenciada en Psicologia, per la Universitat de Barcelona i nascuda al Maresme l’any 1962, l’any de la nevada. Des de l’adolescència escric poemes i més darrerament relats curts de gènere policíac, negre, gris marengo, o com en vulgueu dir. Pertanyo a diverses associacions d’escriptors i/o aprenents d’escriptors. Tinc publicat un llibre de poemes Estacions de trànsit amb La Comarcal Edicions i una dotzena de relats amb el col·lectiu Planeta Lletra (Associació lletrícola de Mataró, nom oficial).

Custòdia documental és un relat incomplet. És un fragment d’una idea més elaborada que podria donar per a una novel·la i que segurament no escriuré mai. Els protagonistes d’aquesta novel·la són en Lluís Sánchez (policia) i en Xavier Badia (forense). A en Lluís el coneixereu una mica al relat. 


CUSTÒDIA DOCUMENTAL

Per al Sànchez, el dia ha començat com qualsevol altre. El sol espetegant entrevist per la finestra, la xafogor de juliol, la dutxa amb aigua fresca; dues torrades amb mantega i un cafè. A l’aparell de ràdio es desgranen les notícies. La política no l’hi interessa. Posa l’orella quan la locutora parla d’una batuda a les Rambles que ha aconseguit detenir una banda que robava a turistes. Alguns dels detinguts són menors d’edat. El pa de cada dia.

Un Audi negre, de grans dimensions i les finestretes tintades, aturat davant de la seva comissaria ja no és tan normal. A quin capitost li ha passat pel cap apropar-se avui a una comissaria de barri? Amb quin motiu? Res de bo, segur. La darrera vegada que un alt càrrec va trepitjar l’edifici va ser per anunciar les retallades que tots suportaven estoicament des d’aleshores.
En Gonzalo vigila qui entra a la comissaria amb posat més ferm que mai. Saluda a en Sànchez i es quadra davant l’arc detector de metalls.

—On són? —pregunta l’inspector en to còmplice.
—Han demanat pel despatx d’en Colomer. Són tres, però només he reconegut a en Massana, d’Esquerra Republicana —en Gonzalo relaxa la salutació i somriu irònic.— A vejam si hem detingut al seu fill en els aldarulls d’ahir.

Setmana si, setmana no, joves estudiants, ocupes i col·lectius antisistema es manifesten davant el Parlament. La brega d’ahir va ser força violenta perquè els joves van intentar accedir a l’hemicicle i la policia els va fer fora a bastonades. El resultat: mitja dotzena de detinguts i una desena de ferits. En Sànchez no té gaire temps per a pensar-hi.

—El capità diu que vagi al seu despatx —li deixa anar la Mònica així que surt de l’ascensor.
En Sánchez sospira amb resignació, deixa la jaqueta sobre la taula i es dirigeix sense pressa a les escales.
El silenci dels passadissos amb moqueta contrasta amb el bullici del pis inferior. Els finestrals amplis, el mobiliari de disseny, el món dels jefes és un planeta a banda. El mateix capità Colomer li obre quan truca a la porta del seu despatx.

—Ah, Sánchez. Ja és aquí. Passi. Aquests són en Jesús Puig i Carles Guastavino, funcionaris del Parlament de Catalunya.
—Molt de gust.
—No li he presentat al diputat Massana. Encara que vostès dos ja es coneixien, veritat?

El capità juga amb foc i ho sap. En Sànchez pensa que millor seguir amb el joc de les aparences educades. Si algú té les de perdre allà, és ell.

—Sí. Havíem coincidit en una vaga general, temps enrere  —procura que el seu to sigui el més neutre possible, com si parlés del color turquesa del quadre abstracte darrere la taula del capità.

En Massana se’l mira amb acritud. Tampoc a ell li fa gràcia que en Colomer recordi precisament ara l’enfrontament que hi va haver entre sindicalistes i la policia. El capità fa com si no s’hagués adonat de la tempesta que ha congriat el seu comentari i continua parlant tan tranquil·lament.

—Pel que m’expliquen aquests senyors, la manifestació que hi va haver davant el Parlament tenia motius més tèrbols que la mera reivindicació política. Alguns varen aprofitar l’entrada a les dependències per endur-se uns documents històrics molt valuosos. Millor que ho expliqui vostè, senyor Guastavino.

En Guastavino és un feix de nervis, s’aferra a una carpeta amb què es protegeix de vés a saber quin perill imminent.

—És un desastre, una tragèdia per a la història del país. Els diaris del president Casabella no poden desaparèixer així com així. A penes havíem digitalitzat les primeres dues-centes pàgines —s’aixeca emportat per la indignació. —Tant que ens va costar obtenir-los! La família s’hi oposaven. Si no hagués estat pel senyor Massana...

Ara sí, les mirades d’en Sànchez i en Massana coincideixen. Per un instant, el temps va enrere vint-i-cinc anys i ambdós es troben l’un davant de l’altre a la comissaria de Via Laietana. En Massana és el primer a parlar.

—La família té por que determinats continguts íntims dels diaris pugui enterbolir la imatge pública del gran polític que en Casabella va ser pel país. Des del nostre partit vàrem haver de prometre a la vídua que la família podrà decidir quina part dels diaris es farà pública.

En Massana parla segur de la seva posició. Sap que ara és ell qui mana.
En Sànchez es gira cap al tercer home, que fins ara ha estat en silenci.

—I vostè? Què hi té a veure amb tot això?

L’home acluca el cap perquè el policia vegi el bandatge que duu al clatell.

—Sóc l’encarregat de la custòdia documental. Jo era a la sala quan varen entrar els lladres.