MARNIE
Alfred Hitchcock
Universal Studios, 1964
Intèrprets: Sean Connery, "Tippi" Hedren, Diane Baker, Martin Gabel, Louise Latham
Després d’haver iniciat aquesta secció parlant de la pel·lícula The Birds i de la complicada relació entre Alfred Hitchcock i "Tippi" Hedren, era obligat que la següent entrada parlés de la segona i, alhora, darrera pel·lícula que van rodar junts director i actriu: Marnie.
Tot i que els mitjans de comunicació van
fer ressò que Marnie seria protagonitzada per la que llavors era la recent princesa de Mònaco,
Grace Kelly, precisament la seva estrenada condició reial no l’hi va
permetre.
Així, Hitchcock no va tenir més remei que
seguir patint al costat de "Tippi", per la qual sentia una incontrolable
atracció sexual. El mateix Hitchcock s’anomenava “El màrtir Alfredus” i
explicava que havia somiat, fins i tot, que l’actriu li deia que l’estimava i havia de ser ell qui finalment la rebutjava dient “si nos fos per Alma… (la seva dona)”.
Quant a l’argument, Tippie és Marnie, una
lladre compulsiva i mentidera que treballa per a Mark Rutland (Sean Connery)
per després intentar robar-li també.
Mark decideix “salvar-la” casant-se amb ella i intentant guarir-la de l’amnèsia
que pateix.
L’argument em va semblar del tot paternalista i més que
etiquetar-la de moral ambigua —com es va sentir dir d’aquesta pel·lícula— el
que vaig pensar és que hi havia una certa revenja en tot plegat. L'home apareix com a salvador, aprenent de pa sucat amb oli de tècniques freudianes (per a mi del tot
superades). El llibre The Hitchcock Collection ens
revela què hi havia darrere d'aquest supòsit:
Després de la negativa rotunda de "Tippi" a accedir a tenir relacions amb Hitchcock, el
director es va desentendre del rodatge de Marnie i fins i tot va rebutjar els
consells de dissenyadors, especialistes en efectes especials i va utilitzar
alternatives molt més precàries i provisionals per acabar-la. Tal com va dir el
biògraf del director: “(…) De fet, Hitchcock semblava desitjar que Marnie fos
un fracàs, va deixar de preocupar-se pels detalls tècnics, per l’ús de
projeccions de fons...”
Hitchcock va haver de canviar de guionista
perquè es negava a escriure l’escena de la violació que ell mateix havia ideat,
mentrestant, anava referint-se a l’actriu com “la frígida aquella”. Veient la
publicitat que va utilitzar el mateix director en aquell temps, per
promocionar Marnie, es pot percebre-hi com va explotar finalment tots aquests detalls
dels quals ara en parlem.
Em vaig recordar de Marnie durant una taula
rodona de la Bcnegra d’enguany, quan l’escriptor Juan Bolea presentava el seu llibre El palacio de los jardines oblicuos i es referia a la paramnèsia com a novetat dins de la novel·la negra. Vaig pensar que, potser, tot estava
inventat i que no per això deixava de tenir la seva atracció.
