3/23/2015

GRANS FINALS LITERARIS


Si hi ha algú sensible a què es parli dels finals, si us plau, que no segueixi llegint. Perquè la primera reflexió que entro a la secció Va de llibres va, precisament, d'això, de grans finals. N'esteu advertits!

Aquest cap de setmana vaig acabar de llegir el llibre Bearn (en la seva versió revisada Bearn o La sala de les Nines) i en arribar al final, vaig decidir que ja tenia suficients proves contrastables per poder escriure-hi  aquesta reflexió.

Un dels recursos que he observat més emprats pels grans autors de la nostra literatura, a l'hora de resoldre una novel·la, és utilitzar el context d'un ball de màscares perquè hi esdevingui el desenllaç.

La primera obra que vaig llegir en què això succeïa va ser En la recerca del temps perdut de Marcel Proust; és clar que l'escena és una de les darreres del setè  i últim volum (val a dir que la traducció que vaig llegir era en castellà, a càrrec de Carlos Manzano i que deixava molt a desitjar, però potser aquest fet es mereix una entrada diferent). Més tard, em va sorprendre la coincidència —també acabant de llegir— amb El llop estepari de Herman Hesse, Guerra i  Pau (aquí només al final del primer volum) de Lev Tolstoi i Bearn o la Sala de les Ninesabans esmentat de Llorenç Villalonga.

Un altre recurs, que també he pogut comprovar, que s'ha utilitzat molt és acabar la novel·la fent enrolar el seu protagonista —normalment si no contrari, aliè de l'actualitat bèl·lica de l'època— en la Gran Guerra, com ara La muntanya Màgica de Thomas Mann. La seva variant és acabar la narració amb la interrupció, de cop i volta, de les guerres —Primera o Segona— envaint les vides tranquil·les i acomodades dels protagonistes, com a La conciencia de Zeno d'Italo Svevo.

Però el recurs que més s'ha utilitzat —i pensant que jo també he pecat inconscientment (mea culpa) en els meus dos únics llibres publicats— és aquell final en què l'autor justifica l'existència del llibre. Estic parlant de cercles tancats, manuscrits enviats perquè  la veu narrativa es converteixi en editor del text, missives, etc. Així també en tenim, d'exemple a Proust i "el seu temps perdut" d'escriptura diària, però també Paul Auster i la seva Trilogia de Nova York, novament, La Conciencia de Zeno d'Italo Svevo i el recentment llegit, Bearn de Villalonga i, fins i tot, Ànima de Wajdi Mouawad.

Una altra vegada que escrigui un final, estaré ben alerta perquè si és veritat que un llibre és el que el lector interpreta —això ho defensaré sempre: no hi ha una única veritat, sinó tantes com lectors n'hi vulguin trobar—, també és cert que un és el que llegeix.