10/25/2015

Ressenya Rafael Tasis, novel·lista policíac.


Rafael Tasis, novel·lista policíac.
Àlex Martín Escribà
"crims.cat" Editorial Alrevés

Ja feia temps que tenia moltes ganes de llegir aquest assaig. Tant, que en un dia i mig ja l’he acabat.
Per a tots aquells que estiguin interessats en l’estudi del gènere, Rafael Tasis ens va deixar unes paraules que hi apareixen en forma d’epígraf a l’inici: 

“He procurat predicar amb l’exemple, sense pretensions d’iniciador però sí amb el desig que altres escriptors catalans volguessin engrescar-se a escriure també llibres d’aquesta mena”.



El llibre està dividit en dues parts. La primera contextualitza els inicis del gènere i explica els orígens populars de la novel·la policíaca. Però compte, el terme popular entès com a adjectiu que qualifica la seva acceptació general de la societat. Molt interessant la seva investigació sobre la terminologia amb què el nostre país va adoptar aquestes novel·les, “de lladres i serenos”, malgrat que ni la crítica americana no va ser capaç d’etiquetar el gènere durant molts anys; així trobàvem nomenclatures com detective story, crime story, crook story, thriller story, penitent story,  suspense story...

Un dels punts que més m’ha cridat l’atenció és la intenció manifesta de Rafael Tasis de conrear un gènere que al final es pogués convertir en la fórmula per a recaptar més lectors en llengua catalana. I és que a més a més de superar la censura —també hem de recordar que el català s’havia suprimit de les aules—, hi havia la dificultat d’escriure en una llengua que es volia —necessitava— normativa mentre que la ciutadania la parlava quan i com bé en podien. Aquesta dificultat es traslladava a la manera de tractar la versemblança en el llenguatge dels personatges, als diàlegs i a l’aparició de l’argot (majoritàriament ple de paraules espanyoles). Si es volia ser curós amb la llengua que s’escrivia per tal que en fos un exemple, la realitat política i social no deixava de ser un impediment.

He de dir que el llibre està intel·ligentment estructurat. Dos-centes tretze pàgines distribuïdes en un profund estudi de la producció de Rafael Tasis (1906-1966), tant de les seves novel·les com del seu llegat de traduccions: obres de Simenon i també per a la col·lecció La Cua de Palla a Edicions 62.

La segona part de l’assaig, compren la faceta teòrica de l’autor sobre el gènere policíac. Molt interessant, de nou, comprovar les seves set regles i preceptes que ha de tenir una bona novel·la d’aquest gènere, perquè  tal com Tasis afirmava “en realitat el gènere té —cosa que no pot dir-se de la novel·la en general— una ètica i una estètica precises, que no poden transgredir-se sense caure en pecat de confusió de categories.”
Si a més a més, Àlex Martín Escribà hi afegeix un recull epistolar, ressenyes, articles i fins i tot l’inici d’una petita troballa de tretze pàgines manuscrites que ja m’havien enganxat, us podeu fer una idea de l’oportunitat i la importància del testimoni d'aquesta investigació sobre Rafael Tasis.


De la solapa del llibre: Àlex Martín Escribà (Barcelona, 1974) Professor de llengua i literatura catalanes i codirector del Congrés de Novel·la i Cinema Negre a la Universitat de Salamanca. Autor de diverses publicacions (Catalana i criminal o La cua de palla: retrat en groc i negre) i director de la col·lecció "crims.cat" de l'editorial Alrevés.


M’ha agradat tant la manera d’abordar aquesta recerca, que he pensat inspirar-me en ella per a fer el meu Treball final de grau.

I ja per acabar —crec que no cal que us recomani la seva lectura; d’aquest petit comentari ja se’n desprèn aquesta obvietat i per si no queda clar: obligatòria!— volia explicar que el darrer llibre que he llegit és Adéu, nena de Raymond Chadler i m’ha agradat molt. Poder comprovar que Rafael Tasis el tenia dins de les seves tretze lectures preferides, m’ha fet somriure, ho reconec. La setmana vinent en parlarem, al club de lectura que organitza Dòria Llibres i dirigeix Joan Ametller. Però, això es mereix una nova entrada al blog.

10/23/2015

Un cop de mà!


Que diu que què? 




Avui, Un cop de mà va de pronoms relatius!

Enllacen oracions i eviten repeticions. Però, en usar-los se solen cometre alguns errors.

Cal no confondre que i què, que es pronuncien i s’usen diferentment.


- El mot que, sense accent, es pronuncia amb vocal neutra en català central. Pot ser un pronom relatiu, equivalent a un substantiu, que subordina una frase a una altra i sol aparèixer just després del nom:

El llibre que llegeixes és un clàssic.

- També pot ser una conjunció de subordinació i aleshores no recull el significat de cap substantiu. En aquest cas, sol aparèixer immediatament després del verb:

Ara diu que no ve.

- Finalment, també pot ser una partícula buida intensificadora, l’omissió de la qual no provoca cap canvi de significat:

Que vindràs, a la festa, demà?

Aquest no porta mai preposició (de o amb). Només pot portar-ne quan, en combinació amb un article, equival a aquell que, aquella que, etc.

Hi aniré amb aquest alumne i amb el que et vaig dir l’altre dia.

Compte amb la preposició + relatiu:

- Les formes el que, la que, els que, les que darrere de preposició només són correctes quan podem sobreentendre un substantiu entre l’article i el relatiu:

Les cases d’aquest carrer i les del (carrer) que estan asfaltant són molt caloroses.

- Si el relatiu va precedit de preposició hem d’escriure’l en la forma composta (el qual, la qual, els quals, les quals) o bé en les formes tòniques què, si fa referència a coses, o qui, si fa referència a persones.

La proposta a què et refereixes no té ni cap ni peus.


                                               Amb la col·laboració de:


* Extret de la Revista Un cop de mà. Núm. 1-2. CNL.

10/16/2015

Un cop de mà!


Un apunt de sintaxi

 Ell, ella, ells, elles








Sovint fem servir aquests pronoms personals forts quan no van referits a persones. Hi ha diferents recursos per evitar aquest ús.







Si la preposició de els precedeix, es poden evitar fent servir el pronom en.

Incorrecte: Facultar el president per a la signatura d’aquest conveni i la resolució dels compromisos que d’ell es derivin.

Correcte: Facultar el president per a la signatura d’aquest conveni i la resolució dels compromisos que se’n derivin.

Quan els precedeixen altres preposicions, sovint es pot utilitzar el pronom hi.

Incorrecte: La llei i totes les disposicions en ella especificades han de ser (...).

Correcte: La llei i totes les disposicions que s’hi especifiquen han de ser (...).

A vegades, també, es pot utilitzar un pronom relatiu.

Incorrecte: Quatre candidatures aspiren a les eleccions. Dues d’elles es disputaran el Govern.


Correcte: Quatre candidatures aspiren a les eleccions, dues de les quals es disputaran el Govern.

                                       Amb la col·laboració de:




* Extret de la Revista Un cop de mà! Núm. 53. CNL.

10/09/2015

Un cop de mà!


Avui, va de sintaxi.







Verbs que poden ser transitius i intransitius.

Alguns verbs, segons el significat, poden ser transitius (no porten preposició) o intransitius (porten preposició). Per exemple:

Cessar

Ús transitiu: posar fi a una cosa.
Exemple: El ponent ha cessat fa una estona.

Ús intransitiu: tenir fi, dimitir un càrrec.
Exemple: Cessarà en el càrrec dilluns.

Atendre

Ús transitiu: tenir en compte alguna cosa, prestar atenció a algú, satisfer, pagar una quantitat que es deu.
Exemple: No atén les nostres sol·licituds.

Ús intransitiu: fer atenció a alguna cosa.
Exemple: No atén mai a l’explicació de la professora.

Interessar

És transitiu quan significa associar, concernir o afectar, però amb el significat de suscitat interès, es pot usar com a transitiu o com a intransitiu.
Exemple: Això no interessa l’auditori; però també: Això no interessa a l’auditori.

Dubtes en l’ús dels verbs afectar i preocupar

Afectar (Alguna cosa produir, una alteració, un efecte qualsevol en una altra.)

Ús intransitiu incorrecte:
Exemple: La decisió de la Junta afectarà al desenvolupament del pla.
Ús transitiu correcte:
Exemple: La decisió de la Junta afectarà el desenvolupament del pla.

Preocupar (Un temor, una sospita, ocupar, absorbir l’ànim d’algú.)

Ús intransitiu incorrecte:
Exemple: Li preocupa molt la sort que pugui tenir el seu fill.
Ús transitiu correcte:

Exemple: El preocupa molt la salut del seu fill.

                                                Amb la col·laboració de:




* Extret de la Revista Un Cop de Mà! Núm.24-25 CNL DEL VALLÈS ORIENTAL