1/16/2017

El somriure de Darwin, d'Anna Maria Villalonga

207 pàgines



El somriure de Darwin és la segona novel·la negra d’Anna Maria Villalonga. Amb aquesta proposta torna per innovar el gènere negre, després de l’èxit de La dona de gris (premi València Negra, 2015). L’autora sacseja la rigidesa canònica  i ho fa d’una manera intencionada, aquest cop continent i contingut aniran del bracet. 






Se serveix de l’estructura del llibre per a deconstruir (com si es tractés d’un plat sofisticat) una història que bé podria descriure la trama d’una clàssica novel·la negra: assassinat, testimoni i desenllaç. La primera part ens posarà en context amb el seu “preàmbul”, la presentació dels “personatges” i les “circumstàncies” per donar pas a una segona part en què es desenvoluparà tota la trama. M’ha sorprès i m’ha interessat aquesta desconstrucció fora d’un eix narratiu, aquesta manera de servir el plat amb els ingredients a banda, que un cop avançada la lectura l’he trobat d’allò més enginyosa. Així se’n desprèn, de la lectura d’aquest llibre de personatges, que la trama no és més que una conseqüència d’ells i de les seves circumstàncies, que diria Ortega i Gasset. 

El text ens relata l’entrecreuament de tres històries de vida —jo més aviat diria que de quatre però d’això no en parlaré, és millor descobrir-ho en el decurs de la seva lectura— i ho fa filtrant-se en la ment de cada un dels personatges. Ja he dit que és una novel·la que innova i no només ho fa des de l’estructura, sinó també des del ritme pausat que imposen les seves pàgines, acostumats a lectures trepidants de thrillers i investigacions.

D’escriptura profunda, tant per la manera d’endinsar-se en el món particular dels tres protagonistes, com en la manera de treballar la prosa, provoca una lectura lenta però contínua. Un degoteig de sensacions que va envaint l’esperit, l’aclapara. A estones trista, d’altres francament dura, irritant. L’estil d' Anna Maria Villalonga em va agradar des del primer relat que vaig llegir d’ella, però en aquesta novel·la gairebé he pogut sentir la seva veu a cau d’orella: la ira, la vulnerabilitat, la soledat; ara i arreu. Només els instints més entranyables deixen espai per a l’empatia, per a l’amor incondicional enmig de tanta indiferència, tanta covardia.

De  la solapa del llibre: "Divulgadora i investigadora del gènere negre, l'any 2013 va publicar l'assaig sobre novel·la negra catalana Les veus del crim. Amb Llibres del Delicte ha coordinat dues antologies de relats que inclouen textos propis, Elles també maten (2013) i Noves dames del crim (2015) i la novel·la La dona de gris (2014)".


És una novel·la que desplega un gran treball d’aproximació psicològica. L’etnocentrisme és detallat en primera persona, des dels pensaments perversos d’un malalt, d’una persona que ha convertit el seu odi en por i a l’inrevés.

Però el que més en destaco, o potser perquè m’ha interessat més, és la figura d’en Max, una persona que lluita per sobreviure sense sostre a la ciutat comtal. Anna Maria Villalonga regira i trenca els estereotips i els prejudicis vers les persones que no tenen més remei que pernoctar al carrer. Els gairebé 2900 anomenats “sense sostre” (li devem l’etiqueta a la Unió Europea), que a data de 2015 es van poder comptabilitzar segons l’informe ETHOS, no volen dormir al carrer. Tot i així, 700 persones ho fan als caixers, als bancs, als parcs, a les porteries... I no és una opció, no trien deixar d’anar a un alberg. Quan una persona indigent no té diners ni per comprar un entrepà ni una llauna i se li obliga a desplaçar-se per tota la ciutat a la recerca d’un indret on dormir, fer cua i després constatar que no hi ha llit, a la tercera vegada no paga la pena i ho deixa d’intentar. El 49% de persones sense sostre té entre 31 i 50 anys, el 26 % entre 51 i 65 anys; anar a dormir a un alberg (sense garantia que hi hagi llit) suposa tancar-se entre les set i les vuit del vespre i no poder sortir després d’aquella hora. Com podem veure un horari infantil que els aïlla de la resta de la societat i fins i tot dels animals de companyia. No hauríem d’oblidar que les persones, tots nosaltres, no volem un sostre, sinó una llar. De la mà d’Anna Maria Villalonga descobrirem un home que dorm al carrer però que entoma la seva situació des de la dignitat. Dormir al carrer, en poc temps, provoca una baixa autoestima, una visió negativa d’un mateix, un sentiment d’infracapacitat, de fracàs personal, de culpabilitat. La cara oculta del mite que creu (i així justifica i tranquil·litza consciències) que és un estil de vida, és la realitat d’una situació desesperant. La mirada social els examina, els prejutja, els estigmatitza “pobres alcohòlics dements” (quan està demostrat que només un 3 % és dependent) i els assenyala: fora d’aquest banc, fa mala imatge. I aquesta és la realitat mal entesa com si fos una patologia social que no ho és, que té més a veure amb la manca de polítiques ocupacionals i d’habitatge. 
La normalització de la visibilitat de les persones que dormen al carrer ens impedeix veure el seu patiment, no només el dany físic que experimenten sinó també el psicològic i afectiu. L'autora ho descriu hàbilment. A la desgràcia d’acabar vivint al carrer, se li ha d’afegir la marginalització i el rebuig que pateixen. Un estudi de l’Observatorio Hatento constata que el 47 % de les persones sense llar, ha estat víctima d’un incident o d’un delicte d’odi, tot i que la gran majoria no ho denuncia. No queda gens clar que la supervivència sigui la dels més aptes, ho sento Darwin. Sembla “el mundo al revés” de Galeano.

I aquesta és la part fosca de la societat que l’autora ens retrata excel·lentment, una història que parla d’identitat, de trobar-se en l’Altre (o de fugir d’un mateix), de pors, d’injustícies però també de l’amor incondicional. Una gran novel·la negra, de les que a mi més m’agraden.