Editorial Las Modernas
Llegir aquest llibre és capbussar-se en la
història de la ciutat de Vitòria del S.XIX. El primer que crida l'atenció és
l'estil de l'autora, totalment afectat d'adjectius i locucions atribuïdes a
l'època. Així parabienes a doquier es confrontaran amb uns alguaciles al uso i
fins i tot amb un antic retén. Però per molt que això pugui semblar feixuc és
tot el contrari. El text flueix gràcies a la mirada que Marta Extramiana hi ha
abocat. És una novel·la de ritme àgil, que anirà in crescendo.
La trama està situada en el 1866, any en què es va inaugurar l'Ateneu científic,
artístic i literari de Vitòria. Coneixerem a Gerónimo Roure, el metge a qui van
proposar ser president de l'Ateneu. L'obra està escrita primordialment des del
punt de vista d'aquest protagonista, però també hi trobarem el de la seva dona
i el del seu xofer, els dos papers secundaris més rellevants.
En destaco,
sobretot, els diàlegs: vius, sense acotacions innecessàries i d'una ironia ben
subtil. La seva lectura m'ha recordat, a voltes, a la d'un guió de teatre,
gairebé me'ls podia imaginar amb el barret de copa a sobre d'un escenari. No
debades, Extramiana ha escrit guions teatrals.
 |
| De la contracoberta del llibre: "Marta Extramiana (Vitoria-Gasteiz, 1964) es licenciada en Bellas Artes e Historia del Arte. Ha trabajado como ilustradora, diseñadora, profesora de diseño gráfico y de historia de la moda, entre otras cosas, pero sin lugar a dudas la realización de una tesina sobre el cementerio de Santa Isabel de Vitoria en 2003 dio un gran giro a su carrera y a sus intereses. Actualmente es la mejor conocedora de su historia y de la vida de los ilustres ciudadanos que yacen en él, y ayuda en todo lo posible a fomentar su revitalización histórica mediante visitas guiadas, charlas, artículos y muchas otras actividades. Ha escrito también cuentos y guiones cortos. Los archivos secretos del Ateneo." |
L'obra parteix d'una mort
i acaba amb una altra i, per aquest motiu, no he pogut deixar de pensar en la
magnífica obra de Lorca: La casa de Bernarda Alba. La continuïtat d'aquest cercle tancat fa que
el lector tingui la sensació d'un temps ininterromput, tot i que cada capítol
ve precedit del dia i del mes de l'any i ubica els esdeveniments dins un
període de vora els sis menos.
El tàndem Roure-Martín recorda a Holmes i Watson
amb la diferència que Gerónimo Roure és un home entranyable, que sent una gran
estima pel seu xofer. Roure, metge eficient, està profundament enamorat de la
seva dona, Justina. En destaca el caràcter i el seu sentit ètic i moral força
innovadors en el context de l'època. Aquests tres personatges sostindran el pes de les
perquisicions i esdevindran investigadors casuals d'unes morts misterioses.
M'ha
encantat el tractament amb què l'autora perfila els personatges femenins, lluny
de qualsevol interpretació carrinclona. La dona, per a Extramiana és valenta,
poca-solta, tossuda, pot arribar a assassinar o no, però sobretot és natural,
sense cap mena de complexos.
Les pàgines de El caso de los amores proscritos
ens proposen un joc d'enigmes, un reguitzell de morts i un assassí per descobrir
alhora que dibuixa, a llargs trets, la vida classista del S.XIX.
L'enhorabona a
l'autora; va ser un plaer haver coincidit amb ella en la nominació del premi Tuber
Melanosporum del festival Morella negra com la trufa.
