3/05/2017

Entrevista a Anna Maria Villalonga

Escriptora, filòloga, investigadora i, en definitiva, activista literària. Gràcies al seu treball com a divulgadora vaig començar a interessar-me pel gènere negre i per tant, d'alguna manera, n'és la culpable de l'existència d'aquest blog. El seu estil i la seva mirada crítica amb la societat, fan d'aquesta escriptora un must per a una servidora. L'any 2013 publicà l'assaig sobre novel·la negra catalana Les veus del crim (Alrevés) i coordinà l'antologia de relats Elles també maten (Libres del Delicte). L'any 2014 va publicar la seva primera novel·la negra La dona de gris (Libres del Delicte), amb què va guanyar el Premi a la millor novel·la en català del Festival València Negra i la qual va ser traduïda al castellà per l'editorial Navona. L'any 2015 va coordinar de nou una altra antologia de relats criminals Noves dames del crim (Llibres del Delicte). Enguany, acaba de publicar El somriure de Darwin (Libres del Delicte), clicant aquí llegireu la ressenya que en vaig fer. La podem anar seguint al seu blog "A l'ombra del crim" i als articles que publica en diferents mitjans de comunicació.





Quan vas començar a escriure?

He escrit des de sempre. Com a necessitat. Quan tenia 7 o 8 anys ja escrivia i il·lustrava les meves històries en una mena de quartilles relligades que quedaven la mar de bé. Les redaccions a l’escola eren el que més m’agradava. Amb 11 anys vaig guanyar el primer premi d’un concurs de relats de Nadal que va organitzar l’Ajuntament d’Hospitalet. Era un relat llarg, no et pensis. Tenia força pàgines. Amb 14 anys, vaig guanyar també el Primer Premi de Barcelona d’aquell mític concurs de redacció de la Coca-cola.
Sempre escrivia. Sobretot novel·les i relats. Em vaig passar l’adolescència llegint-li al meu germà, en veu alta, tot el que feia. Pobre, el meu germà. Ho aguantava estoicament. I encara se’n recorda dels noms dels personatges i tot. A les amigues del col·legi i de l’institut també els passava el material.
Tinc papers per tot arreu. Crec que també deu haver-ne a casa dels meus pares. El que passa és que una cosa és escriure i l’altra publicar. Durant anys ni se’m va acudir que algú pogués estar interessat en tot allò.   


Quan vas pensar que volies publicar?

Els investigadors de la literatura, els filòlegs, tenim molt respecte pel fet literari. I això ens va en contra. Conec molts casos de companys que escriuen i no es decideixen a publicar mai. Jo vaig començar quan em vaig anar acostant al món literari gràcies a persones que coneixia, als blogs, a Internet, etcètera. De sobte penses que potser sí, que ho pots provar. Després de publicar molts articles acadèmics i d’investigació, que no sé per què a molta gent (de l’Acadèmia, vull dir) els semblen contraposats a la literatura de creació, un dia et decideixes. I així van aparèixer els meus primers relats publicats en revistes literàries, volums col·lectius i blogs.  

   
En quin moment del dia escrius?

Principalment al matí. És quan estic més lúcida, amb molta diferència. A la nit només ho he fet de tant en tant, quan m’ha agafat un rampell i alguna cosa m’ha esperonat. En general, sempre em guardo les feines que requereixen menys esforç intel·lectual i creatiu per a les hores més tardanes del dia. 


Com organitzes l’escriptura d’un llibre?

Per a mi el més important és saber de quin tema vull parlar. Normalment valoro molt l’estímul que em mou. M’agrada saber cap a on vaig, com vull que es desenvolupin les coses, planejar el principi i el final. Després, aquest final pot patir variacions a mesura que l’escriptura avança. Però depèn molt de cada història. En el meu cas, el tema de fons i els personatges són molt importants. La trama no em preocupa tant. La versemblança i la credibilitat, sí.


Un autor referent

Això no se li pot preguntar a una lletraferida professora de literatura. No et diré un únic nom, però et diré que m’he format llegint amb molt plaer els autors hispanoamericans. Darrerament sento parlar molt de la literatura del centre d’Europa, però la gent de la meva generació vam estudiar en castellà. Llegíem en castellà els autors que escrivien en castellà. Jo sóc molt de Cortázar, Borges, Rulfo, Sábato, Monterroso, Benedetti, Puig, García Márquez.   
Pel que fa al gènere, sóc de la corda Highsmith, tothom ho sap. M’interessa molt l’enfocament psicològic i la construcció dels personatges. M’interessa explicar el món de dins enfora, no de fora endins.
Quedi clar que aquí només estic parlant de narrativa. La poesia no l’esmento perquè no toca. Però em permetràs dir que estic enamorada d’autores com Wislawa Szymborska o Alejandra Pizarnik.


Quin llibre recomanaries?

Te’n dic dos, relacionats més o menys tangencialment amb el gènere. El túnel, d’Ernesto Sábato, i La promesa, de Friedrich Dürrenmatt.


Estàs treballant en un nou projecte?

Estic escrivint relats que m’han demanat per a diverses antologies. N’he lliurat dos recentment, un en català i un en castellà. I ara em trobo en fase de pensar un relat en castellà que em fa molta il·lusió. I “hasta aquí puedo leer”. Pel que fa a una nova novel·la, tot just he publicat El somriure de Darwin. Al meu entendre, les novel·les no poden fabricar-se com a xurros, s’han de gestar, madurar, pensar i repensar. I així estem.


Un desig per al futur.


Salut, sempre salut. Sense això, no hi ha res.