4/15/2017

Intrigues de Palau, de Maria Carme Roca

306 pàgines

Vaig comprar Intrigues de palau al festival de literatura i cinema negre Vilassar de Noir, després d'escoltar amb atenció els ponents de la taula rodona "Barrejant novel·la negra i històrica". Com tots ja sabeu, intento tastar totes les branques i aproximacions al gènere negre. Com també vaig dir a una taula rodona del festival El vi fa sang, per a una persona nouvinguda al gènere negre llegir el que s'ha fet i saber el que s'està fent és indispensable per saber què hi pot aportar. És una qüestió de respecte, si més no així ho entenc jo.
Maria Carme Roca explicava, a la taula rodona, l'àrdua labor d'investigació i també incidia en la necessitat de consentir, en certa manera (sempre amb la versemblança marcant el límit), l'afectació del llenguatge. 

Maria Carme Roca (Barcelona, 1955). Historiadora i filòloga. Autora de més de cinquanta llibres, molts adreçats al públic infantil i juvenil, i  finalista i/o guanyadora de vint-i-tres diferents premis. De la solapa d'Intrigues de palau: "La passió que sent per la literatura i la història fa que sovint les uneixi i escrigui novel·les en què els sentiment són els protagonistes."


Em va picar el cuquet per llegir novel·la negra històrica, em refereixo a llegir-ne conscientment. No només Crim i Càstig de Dostoievski n'és un exemple, és que Els germans Karamàzov amb investigació inclosa en desfà el dubte. A tots ens ve al pensament El nom de la rosa, d'Umberto Eco, on un no sap si el text és més negre que històric o a l'inrevés. Doncs bé, aquesta és la qüestió. Que sembla que l'etiqueta "negre" pica molt tant pels que se n'avergonyeixen com pels que la defensen a ultrança. El primer que faig quan em compro una peça de roba és treure-li l'etiqueta. Agafo les tisores i tris, tras! Ara en gaudiré. I així ha estat, n'he gaudit molt, d'aquest llibre Premi Nèstor Luján 2006.

L'obra consta de tres parts contextualitzades als anys: 1396, 1410 i 1431 respectivament. Un "breu apunt històric" ens situa a les acaballes del segle XIV, justament quan el rei Joan I moria sense deixar descendència apta, és a dir masculina. Els possibles relleus al tron gairebé no hi tenen res a dir, són les dones que els envolten qui mouran tots els fils que calguin perquè el títol de rei recaigui en algú del seu llinatge. A partir d'aquí la carrera és convulsa i els mitjans per aconseguir la fita poden ser molt diversos. Tot i així, sembla haver-hi un cert protocol ètic entre la classe noble i un saber perdre. Tanmateix, hi haurà qui tingui un altre motiu per incidir en els esdeveniments històrics de successió. No avanço res, és una sospita que des de la primera pàgina planeja per sobre la lectura.



A Intrigues de palau no hi trobareu descripcions minucioses, d'aquelles que fan engrossir el volum però que només hi aporten tedi, no. L'autora utilitza la tècnica del difuminat (si em permeteu el símil pictòric) per crear l'ambient de les estances, l'olor dels tarongers importats, el fru-fru de les sedes dels vestits. I és per aquest tret juntament amb la manera de dibuixar els personatges que, a vegades, em pensava que estava llegint un llibre de Naguib Mahfuz. Personatges ben trenats, amb més d'un matís que farà dubtar el lector de la legitimitat dels seus actes. En destaca una subtil Violant de Bar que ha après tard el veritable sentit de la vida, si és que en té de cap, i una Afonsa de Castellnou, malèfica i superba. Aquesta darrera m'ha encantat. Però hi trobarem personatges secundaris deliciosos com Carrossa de Vilaragut o com Christine de Pisan, que des de diferents perspectives s'enfrontaven a la condició de ser dones i reivindicaven la igualtat de drets amb el gènere opressor, que les utilitzava per a poca cosa més que procrear descendència sobretot, la més preuada, la masculina.
Intrigues, conxorxes, morts, verins, encanteris, tot a disposició de l'ambició o potser no. Potser tot és una qüestió de venjança; aquesta croada que algú pot emprendre i es creu en dret d'aplicar-la quan se sap víctima d'un greuge. Però fins a quin punt tots podem ser víctimes o botxins? 

Si és que no l'heu llegit, us recomano uns dies de relaxació amb la seva companyia. Llavors, us oblidareu de novel·la negra o històrica, i direu: és un bon llibre.