12/24/2017

Estúpida, maldestra!, de Sandra Cabrespina

I continuem amb les col·laboracions criminals de Nadal, del col·lectiu Planeta Lletra, aquesta vegada amb la proposta que ens fa la presidenta dels lletrícoles, Sandra Cabrespina.

Fa dos anys que tinc la sort de ser la presidenta de Planeta Lletra, una associació de mataronins i maresmencs amb ganes de llegir, escriure, trobar-se i créixer junts com a escriptors. L'associació va néixer de la mà de l'autor mataroní Jordi Lopesino, arran dels seus cursos al centre cívic Tres Roques i a redós d'aquest centre. Junts hem publicat quatre llibres, tres d'ells de temàtica criminal, i un munt de revistes i hem fet tertúlies, vermuts, i diverses celebracions. Ara a més comptem amb un programa mensual a Mataró Ràdio.
Pel que fa a mi sóc una lectora compulsiva des que recordo. Llegir és una constant a la meva vida. Entre llibre i llibre em vaig llicenciar en filologia anglesa, he treballat de mestra, de traductora, d'administrativa, redactora de posts i altre cop de mestra. M'he casat, he tingut una filla, li he vist créixer, llegint gairebé tant com jo. En algun moment vaig sentir la necessitat d'escriure. I m'hi vaig posar. Fins ara, microcontes i relats curts.


ESTÚPIDA, MALDESTRA!


Estúpida, maldestra!
Jo sortia del mercat de la plaça de Cuba cantussejant la nadala de l’insistent fil musical. Havia aconseguit un lluç fresquíssim per al vespre, però el somriure se'm va quedar congelat.
La noia que despatxava a la parada de fruites del davant acabava d'abocar una caixa de taronges amb poca traça, una havia rodolat i caigut a terra i el seu company havia reaccionat agafant-la del coll d'una revolada. No podia sentir què li xiuxiuejava a l'orella però la mirada i el gest deixaven clar que res de bo. Vaig quedar-me mirant-los fixament mentre amb la mà buscava el mòbil dins la bossa, disposada a trucar el cent dotze. La gent al voltant semblava ignorar la situació, només la dona de la parada del costat va reaccionar dient amb veu alta, ferma i tranquil·la que trucaria als mossos. Ell va afluixar la mà i va llençar una mirada plena de menyspreu al seu voltant, mentre la noia treia importància a tot plegant, dirigint-nos un somriure nerviós. —No passa res, de veritat, son coses nostres.

Aquella dona i jo ens vam mirar dubtant sobre que calia fer i finalment vam continuar, l'una atenent, l'altre comprant. Hauria canviat alguna cosa si haguéssim trucat? Sempre ens ho preguntarem. Quan vaig sentir crits i vaig mirar enrere, ell, brut de sang, plorava mentre dos homes, massa tard, li agafaven les mans a l'esquena. —Jo només li he acostat el ganivet al coll, però no li volia fer mal,  la culpa és d’ella, perquè s'ha mogut?