186 Pàgines
Quin goig! La Xarxa s’inunda de reedicions i ressenyes del mestre. Aquest és el quart llibre que he llegit de Pedrolo i com em va passar amb Es vessa una sang fàcil, constato el que els estudiosos de l’autor fa tant de temps que reivindiquen: que va ser un pioner en introduir temàtiques, tècniques i recursos literaris així com va entomar el gènere negre fora dels cànons encotillats. D’aquesta novel·la, en destaco la complexa i meravellosa estructura en què es fonamenta la trama. Trobarem una veu en primera persona, uns diàlegs que ens avançaran en l’espai i el temps i fins i tot un joc metaliterari amb la inclusió d’un diari, una carta, diverses notícies i la justificació del text.
Què passaria si un dia decideixes robar un banc? I si els motius fossin provar que hi estàs capacitat? I si fos més que un joc? Potser demostrar que es pot delinquir impunement? Travessar la línia i sentir-te un heroi? És això? I si algú, que “no hi havia de ser”, decideix aprofitar-se’n en nom de la justícia social?
Una crook story d’uns “robinhoods” ben actuals. Perquè, sí, aquesta obra es manté viva i es llegeix perfectament en el context en què vivim, malgrat que el protagonista utilitzi la dona descaradament. Ara com ara també es fa però d’una manera més dissimulada, més hipòcrita, ben mirat.
Amb aquest text, Pedrolo descriu el desencant d’una societat asfixiant, d’un sistema opressor. Parla de la resistència com a forma de vida i d’un exili esperançador. Com veieu, un text que malauradament es conserva totalment actual. Les escenes eròtiques hi seran de nou present, justament llegides per mi en aquests dies en què la censura “facebookera” més ridícula ha suprimit el cartell de l’estrena d’una obra per mostrar un venerable cul. A una li vénen ganes d’omplir el cara-llibre amb un festival de natgeres. Eren altres temps, abans es podia dir que pitjors, ara ja no ho tenim tan clar, i la transgressió de l’autor rau a mantenir-se ferm a la recerca de la llibertat. Mostrar la misèria humana i portar-la als límits.
 |
| Manuel de Pedrolo. Fotografia @Fundació Pedrolo |
Algú que no hi havia de ser també és una crítica a la mala vida a la qual es veu avesada la figura de l’escriptor, que ha de fer diverses tasques com ara la de traducció per poder sobreviure i dedicar el temps lliure a allò que realment l’interessa: escriure. Sembla que els anys no hagin passat, doncs. M’entristeix pensar en el gran nombre d’obres que la censura prohibia i alhora em meravella descobrir tot un llegat inesgotable de saviesa que ens espera. Tot i això, aquesta novel·la que ara reedita la col·lecció Crims.cat de l’editorial Alrevés i que recupera, amb una extraordinària nota preliminar de l’edició de 1974 (Edicions Proa) signada per Joan Oliver, només va trigar a ser editada dos anys des que va ser escrita, com així ho esmenta l’epíleg “Però és que no vivim en un món just...” que signa el meu tàndem preferit d’estudiosos del gènere negre: Àlex Martín Escribà i Jordi Canal.
